Música del Barroc
Període: 1600 – 1750
Personatges destacats en el món de la música:
Johann Sebastian Bach
Alessandro Scarlatti
Antonio Vivladi
George F. Händel
Claudio Monteverdi
Personatges catalans destacats en el món de la música:
Joan Baptista Comes
Joan Cererols
La societat del Barroc:
A finals del segle XVI, Europa està immersa en una crisi econòmica i social que fa trontollar l’ordre renaixentista. Aquesta situació afavoreix un canvi de mentalitat que porta, durant el 1600, al sorgiment del període històric que coneixem com Barroc, i perdura fins al 1750, va durar doncs, un segle i mig.
La ciència experimenta canvis importants, Descartes posa els fonaments del mètode científic amb fenòmens físics i del cosmos, Galileu, Kepler i Newton donen una explicació a les lleis naturals, que la seva validesa es mantindrà fins als nostres dies.
Prosperen les monarquies absolutes, el rei és el personatge central amb un poder elevat, el poble i la burgesia acceptaven l’autoritat del monarca, mentre que la noblesa obtenia privilegis, fet que creava sovint revoltes. La fam, la pesta i les provocacions dels exèrcits feien a més, més difícil la vida de les classes populars.
Els monarques absoluts utilitzen les arts com a mitjà per demostrar la seva grandesa. La religió seguia amb la ideologia de la Contrareforma, iniciada en el segle XVI com a oposició a la Reforma protestant del nord d’Europa. La religió també buscava mostrar la veritat de les seves creences construint esglésies sumptuoses amb retaules recarregats de color daurat.
Els artistes del Barroc buscaven procediments artístics que fossin efectistes i vistosos: els pintors buscaven contrastos, clarobscurs, formes de moviment, colors vius, composicions inusuals, ornamentacions a vegades recarregades en contrast amb el període anterior del Renaixement. L’espectador havia de quedar impressionat per l’obra i a la vegada convençut.
Els llocs on es podia sentir la música era les sales luxoses dels grans palaus, i les esglésies sumptuoses. També en aquesta època es creen els primers teatres d’ópera.
La música del Barroc:
La música presenta les mateixes característiques que les arts d’aquesta èopca, l’ànsia de lluïment, l’artificiositat i l’efectisme.
La melodia:
Les melodies barroques, instrumentals o vocals presenten més llibertat que les renaixentistes (període anterior). Si en el renaixement, les composicions per als instruments es realitzaven en un àmbit reduït tal com ho fan les veus, evitant ritmes complicats i intervals difícils de cantar, ara en el barroc, els instruments tenen altres possibilitats, i les obres que s’escriuen per a aquests instruments, mostren grans salts, cromatismes, figuracions ràpides i virtuosisme difícils de realitzar amb la veu humana. Per tant els compositors ja no escrivien seguint models vocals.
El virtuosisme és el domini complet de les possibilitats d’un instrument o de la veu.
Fixa’t amb aquesta línia melòdica de Vivaldi, concerto per a flautino, és impossible de cantar o seguir amb la veu:
Vivaldi-melodia
Alguns compositors indiquen per a quin instrument està escrita la peça, però encara hi ha casos, on es deixa la tria de l’instrument al gust o les possibilitats de l’intèrpret, tal com es feia a les èpoques anteriors.
Alguns compositors volien que les veus imitessin els instruments, com “Sound the trumpet, de Henry Purcell”, aquí pots veure una versió moderna d’aquesta peça musical.
Els compositors volen expressar estats d’ànims o sentiment (anomenats afectes). I per tant, experimenten amb els acords, la instrumentació, la dinàmica per tal d’impressionar als oients. El text de les composicions vocals també expressaran sentiments i per tant el text condiciona la música.
El ritme:
Les obres barroques requereixen un tempo constant, sempre amb la mateixa velocitat. Els compositors comencen a utilitzar el tempo com es fa fins ara: adagio, andante, allegro, moderato,…
És necessari per a obres per a conjunts, per tal d’evitar que els músics perdin la pulsació, a les obres de solistes en canvi, es permetia més llibertat rítmica.
Les indicacions de compàs i les figures que utilitzaven en el Barroc eren pràcticament les mateixes que utilitzem actualment.
L’harmonia:
Hi ha canvis importants respecte al Renaixement. Els cants plans de l’Edat Mitjana són substituïts per les tonalitats, basades en dues escales, escales majors i escales menors.
Dins de les escales cada nota té una funció determinada, les importants, són la tònica (1) i la dominant (5). La tonalitat és utilitzada fins al segle XX, encara que hi haurà temptatives de trobar altres sistemes que la substitueixin.
Fixa’t com aquestes escales sonen diferent, el Mode de re utilitzat a l’Edat Mitjana, i les escales de Re Major i Re menor al Barroc. Els semitons en els modes estan estan posicionats en llocs diferents per cada una de les escales (mode de do, mode de re, mode de mi), en canvi les escales majors i menors els semitons sempre estan situats en el mateix lloc.
Un altre canvi important és l’acord. Al Renaixement la composició va ser la contrapuntista, formada per diverses veus independents que sonen a la vegada. Els compositors es fixaven en els intervals que les veus formaven entre elles, ara en el Barroc, els compositors van veure que grups de notes tocades o cantades simultàniament, anomenades acords, tenien una sonoritat molt característica: l’acord major, l’acord menor i altres. I aquesta sonoritat es mantenia si es canviava l’ordre de les notes. Fixa’t com es canvia l’0rdre de les notes a la 1a inversió i a la 2a inversió en aquest acord de DO-MI-SOL:
Els acords és l’aspecte vertical de la música, i els compositors del Barroc posaven una gran atenció, encara que l’escriptura contrapuntística va seguir sent utilitzada.
El predomini de l’harmonia sobre el contrapunt va afavorir a la creació del baix continu, és un sistema d’acompanyament característic de la música barroca, que consisteix en una línia del baix sobre la qual s’interpreten uns acords improvisats.
Basso continuo
No s’indicava els acords, sino que s’utilitzava un xifrat en números:
Baix continu amb xifrat
Els compositors no indicaven qui havia de tocar el baix continu, però normalment ho feien els instruments melòdics greus, mentre que un instrument harmònic tocava els acords.
Instruments per interpretar els acords: clavecí, guitarra, llaüt, arpa, orgue, …
Instruments per interpretar la línia de baix: Violoncel, viola de gamba, contrabaix, fagot, …
El Renaixement ja s’utilitzava el baix melòdic repetit com a obstinat, durant el Barroc se li afegeixen acotds d’acompanyament per crear el baix continu.
La textura:
Gràcies al baix continu, apareix una nova textura, la melodia acompanyada, que consisteix en una sola línia melòdica amb un acompanyament. La melodia contrapuntística del Renaixement, no va desaparèixer, sinó que es va combinar amb la melodia acompanyada. El resultat va ser obres barroques escrites en contrapunt a dues, tres o més veus amb un acompanyament de baix continu.
Handel, exemple de textura en baix continu
Handel, exemple de textura en baix continu
Trio Sonata en Fa Major de George Friedrich Händel, amb baix continu (orgue)
La música vocal
Se segueixen escrivint misses i motets, però apareixen altres formes religioses, com la cantata i l’oratori.
L’oratori és una obra teatral cantada, semblant a l’òpera, però temàtica religiosa. La passió, és un tipus d’oratori que narra la mort de Jesucrist i va ser molt utilitzada durant el barroc.
La cantata és similar a l’oratori però no explica cap història i és de durada menor.
La música vocal profana
S’incorporen noves formes vocals profanes ja a les existents a les del Renaixement,, com el madrigal, que en el Barroc se li afegeix un baix continu.
A finals del segle XVI apareix l’obra teatral basada en el recitar cantant, com es feia a l’antiga Grècia, afegint el baix continu.
Apareix la primera òpera, Eurídice, de Jacopo Peri, escrita l’any 1600.
L’òpera es va crear a Itàlia, a Florència, i posteriorment a Venècia es va crear el primer teatre públic, i a Roma i Nàpols. El més gran representant és Alessandro Scarlatti.
Fragments d’una òpera:
Obertura: peça instrumental que l’orquestra interpreta al principi, com a introducció.
Recitatiu: és l’aplicació pràctica del recitar cantant. L’acompanyament més habitual del recitatiu són els acords del baix continu. Permet donar més agilitat a la línia argumental.
Ària: paraula italiana que vol dir “cançó”. És un fragment interpretat per un solista vocal amb acompanyament instrumental. A diferència del recitatiu, la melodia de l’ària no està subordinada a la línia del text. Aquí és on els cantants es poden lluir i els compositors de l’època procuraven escriure-les a mida de la veu que les havia de cantar.
Duo, trio, etc.: fragments vocals de les mateixes característiques que les àries, però interpretats per dos, tres o més cantants solistes a la vegada.
Cor: fragment de música coral que s’utilitza especialment per representar multituds (de vilatans, mariners …)
Danses: fragments instrumentals destinats a ser ballats en algun moment de la representació.
Els arguments de l’òpera del Barroc eres mitològics i històrics, però també còmics, l’òpera bufa, que són representacions de la vida quotidiana amb gustos del públic popular. El més representatiu va ser Giovanni Battista Pergonesi.
