Llenguatge musical

Els elements bàsics del llenguatge musical són: el ritme, la melodia, l’harmonia i la textura.

El ritme:

El ritme fa referència a la música que resulta de combinar la durada dels sons.

Engloba els conceptes de pulsació, compàs, tempo, figures, silencis, polirítmia

La pulsació: 

Per poder mesurar el ritme s’ha de fer servir com a base la pulsació. La pulsació és un moviment periòdic i regular que permet mesurar el ritme.

El tempo:

El tempo és la velocitat de la pulsació, pot ser més ràpida o més lenta, i s’indica amb una paraula italiana a la part superior esquerra de la partitura, com en aquest cas de La flauta màgica, de A. Mozart, la paraula Allegro, indica que el temps és alegre:

A. Mozart. La flauta màgica.

Paraules per designar el tempo d’una música:

Adagio Lent
Andante Velocitat semblant a la de caminar
Moderato Moderat
Allegro Alegre
Presto Ràpid

Més paraules per indicar el tempo.

Els principals termes de tempo són:

  • Grave– És el tempo més lent de tots
  • Largo– Molt lent, però no tant com en el Grave
  • Larghetto– Una mica menys lent que el Largo
  • Adagio– Moderadament lent
  • Andante– Moderat, ni ràpid ni lent
  • Andantino– Semblant a l’andante, però una mica més accelerat
  • Allegretto– Moderadament ràpid
  • Allegro– Tempo veloç i lleuger
  • Vivace– Una mica més accelerat que l’allegro
  • Presto– Tempo molt ràpid
  • Prestissimo– És el tempo més ràpid de tots

Alguns exemples de combinacions de tempo i més detalls expressius:

  • Allegro moderato– Moderadament ràpid.
  • Presto con fuoco– Extremadament ràpid i amb expressió intensa.
  • Andante cantabile– Velocitat moderada i entonant les notes com en una cançó.
  • Adagio melancolico– Lent i malenconiós

Altres indicacions informen de variacions en el tempo:

  • Rallentando. Indica que l’execució ha de ser gradualment més lenta.
  • Accelerando. Indica que l’execució ha de ser cada vegada més ràpida.
  • A tempoTempo primo. Torna al tempo original.
  • Tempo rubato. Indica que el músic pot executar amb petites variacions del tempo segons el seu propi criteri.

Les figures:

Les figures indiquen la duració de les notes, així com una rodona val quatre temps, la negra val un temps, o la semicorxera val 1/4 de temps, indiquem amb les figures el ritme característic de l’obra musical. En aquesta cançó d’En Jaumet, el predomini de les negres marca el ritme de la cançó:

Per tant, podem dir que una successió de duracions de notes forma un ritme musical. Una frase musical tindrà un ritme característic, per exemple, si ens fixem amb la cançó  We wish you a Merry Christmas veurem com es repeteix a cada frase el ritme característic (2 negre + 4 corxeres + 3 negres):

Els silencis:

Igualment amb els silencis, també indiquem el ritme de la cançó, si una peça té més o menys silencis estem alterant el seu ritme i pot ser també característic del seu ritme, la cançó popular El Cucut conté silencis de negra que són característics del seu ritme:

Aquesta peça de Scott Joplin – Stoptime Rag Piano Roll, conté silencis:

La polirítmia:

La polirítmia és un conjunt de ritmes tocats amb un instrument o varis instruments al mateix temps, el cas més clar és la bateria, una sola persona pot tocar diferents ritmes a la vegada amb diferents instruments.

John Iley ens ensenya a tocar la bateria, veuras com combina ritmes per a diferents estils de música:

La melodia

La melodia és una successió de sons que té sentit per qui l’ha creada. Per la manera com s’escriu es diu que la melodia és el component horitzontal de la música.

Engloba els conceptes de claulínia melòdica (conjunta o amb salts o mixta), àmbit, estructura, escala (major o menor), tonalitat….

Les claus:

L’altura dels sons es representa amb les notes musicals escrites al pentagrama, on una clau indica el nom de les notes.

Clau de sol: instruments aguts (violí, trompeta i flauta) i veus agudes

Clau de fa: instruments més greus (contrabaix, la tuba i el fagot) i les veus de baríton i baix, l’acompanyament del piano.

Clau de do: instruments intermedis (viola, a vegades el violoncell)

La línia melòdica:

La línia melòdica és el disseny que segueixen les notes d’una melodia.

Per l’aspecte visual que presenta i pel fet que les melodies es llegeixen horitzontalment d’esquerra a dreta, es diu que la melodia és el component horitzontal de la música.

La línia melòdica es pot presentar de maneres diferents:

Escolta la melodia de la cançó Rossinyol que vas a França (Popular catalana), que té una línia melòdica majoritàriament conjunta. El color vermell indica una línia conjunta (és a dir un interval de 2a), en canvi, el color blau, indica una línia de salts, és a dir un interval de 3a o més gran.

Una Escolta la melodia de la cançó La filadora (Popular catalana), que té una línia melòdica amb predomini de salts.

salts

Una Escolta la melodia del Concerto grosso. Op.3, núm.11 (A. Vivaldi), que té una línia melòdica amb combinació de salts i notes conjuntes.

L’àmbit:

L’àmbit és la distància (interval) entre la nota més greu i la més aguda d’una melodia.

Per exemple, la cançó popular catalana, La filadora, la nota més greu és el do, i la nota més aguda és el fa’:

Per tant, el seu àmbit és el següent:

L’estructura:

Les idees musicals s’expressen per mitjà de frases musicals. Segons quina sigui la nota on acaba la frase, el sentit musical serà com una pregunta –frase suspensiva– o com una resposta –frase conclusiva (acaba amb la nota tònica).

Quan escoltes una obra musical, pot ser que no notis que hi ha una estructura, però inconscientment, la forma que segueix aquella música t’ajuda a comprendre l’audició i a gaudir-ne.

Per crear una estructura tot ordenant les idees musicals s’acostumen a utilitzar tres opcions bàsiques:

Repetició:

Després d’una idea musical més o menys llarga, es torna a repetir el mateix fragment: AA.

Contrast:

Després d’una idea musical més o menys llarga apareix una nova idea completament diferent: AB.

Variació:

Després d’una idea musical més o menys llarga es repeteix el fragment amb més o menys canvis, però se segueix reconeixent: AA’.

De formes musicals n’hi ha de molt diverses, des de les més estructurades fins a les més lliures. Algunes de les formes bàsiques utilitzades pels músics al llarg de la història són aquestes:

  • Binària: Consta de dues parts diferents, que poden repetir-se: AB o AABB.

  • Ternària: Consta també de dues parts diferents, però en aquest cas la primera es repeteix al final: ABA o AABABA.

  • Reexpositiva: Consta de dues parts diferents. La primera part es repeteix, i a més, torna a aparèixer després de la segona: AABA.

  • Rondó: En aquesta forma, el primer fragment actua com a tornada i s’alterna amb fragments diferents: ABACADA…

Exemple de Rondó:

Mozart: Rondo in Major K485

L’armadura:

L’armadura està indicada al començament de cada línia de la partitura després de la clau de sol, de fa o de do mitjançant sostinguts o bemolls.

El to Major o menor es pot saber mirant la última nota de la cançó o partitura, és a dir, l’última nota d’una melodia acostuma a ser la que dóna nom a l’escala (la nota tònica).

Si l’armadura no té cap sostingut o bemoll aleshores indicarem que la seva tonalitat pot ser Do Major o La menor (segons el diagrama de sota), per saber si és Do Major o La menor, dependrà de la tonalitat de la cançó. Mirem l’última nota final per saber si és un DO o un LA, en cas de que sigui DO, serà Do Major, en cas de que sigui un La, serà La menor.

Si l’armadura té un sostingut (Fa sostingut) aleshores la seva tonalitat pot ser Sol Major o mi menor (segons el diagrama de sota), mirem quina és la última nota per saber si és un SOL o un MI, en cas de SOL, la tonalitat serà Sol Major, en cas de que sigui un Mi, la tonalitat serà un Mi menor.

Les escales:

Les escales es poden diferenciar entre majors i menors, aquí indiquem cada escala amb la seva armadura corresponent, així l’escala de Do Major, per exemple, té una armadura sense cap sostingut o bemoll i la seva tonalitat és Do Major.

L’escala i la tonalitat sempre s’indica amb la mateixa informació, direm que l’escala de DO Major té una tonalitat de DO Major, o l’escala de FA Major té una tonalitat de FA Major.

Escales Majors:

Les escalesMajors tenen el semitò entre la III-IV i la VII-VIII, la escala de Do Major no té cap alteració (sostingut o bemoll) i per tant l’armadura tampoc.

Do Major

Re Major

Mi Major

Fa Major

Sol Major

La MajorLaM

Si Major

Escales menors:

Les escales menors tenen el semitò entre la II-III i la V-VI, la escala de la menor no té cap alteració (sostingut o bemoll) i per tant l’armadura tampoc.

la menor

do menor

re menor

mi menor

fa menor

sol menor

si menor

La cançó d’En Jaumet acaba en DO, per tant és Do Major, la seva armadura no té cap sostingut ni bemoll i l’escala utilitzada és Do Major:

Fixa’t ara amb aquest Minuet de Bach en Sol Major:

Acaba amb la nota SOL, que és la tònica, i l’armadura és un FA sostingut, per tant la tonalitat és SOL Major.

L’harmonia:

L’harmonia és l’element que produeix quan sonen diferents sons. Per la manera com s’escriu es diu que l’harmonia és el component vertical de la música.

Engloba els conceptes d’acord, arpegi, funcions tonals (tònica, dominant…)

L’harmonia consisteix a combinar diferents sons perquè sonin a la vegada.

Els acords:

Un acord és un grup de notes que sonen al mateix temps.

Els acords més utilitzats són els acords tríades (de tres notes). Sobre la nota base (fonamental) es col·loquen les notes que estan a distància de tercera i de quinta a partir d’ella.

De tots els acords tríades de l’escala, cal que recordis que els més importants són els que es construeixen sobre les notes bàsiques de l’escala: la 1, anomenada tònica, i la 5, anomenada dominant.

A l’escala de Do Major, els principals acords són la tònica (T o I) i la dominant (D o V):

També es poden formar acords amb les altres notes, cada acord té un nom diferent com pots veure aquí:

Els arpegis:

Un arpegi és la interpretació de les notes d’un acord, però no al mateix temps, sinó una darrere l’altra.

La textura:

La textura és un element que reuneix els tres anteriors. Es defineix com la manera com es combinen melodia, ritme i harmonia per formar una obra musical.

Engloba els conceptes de monodia (o monofonia), polifonia, homofonia, contrapunt, melodia acompanyada

Més informació sobre textura a:

La textura

Per reconèixer una peça musical i identificar l’estil i època ens hem de fixar amb els elements que hem mencionat abans, i també cal tenir present els següents:

  • timbre: és el tipus d’intrument o veus que utilitza (violí, trompeta, veu soprano, etc.)
  • El gènere: cada obra es classifica en un gènere determinat segons el seu contingut, la intenció del compositor o la finalitat que té la peça.

Alguns gèneres més importants són:

Música religiosa litúrgica: música que forma part de cerimònies religioses.

Música religiosa no litúrgica: música que té un contingut religiós, però no està destinada a cap cerimònia.

Música profana: música que no té cap relació amb temes religiosos.

Música popular folklòrica: música típica d’un poble, d’una ètnia o una nació, que s’ha transmet oralment de generació en generació.

Música popular urbana: engloba estils musicals com el rock i el pop.

Música culta: música anomenada molt sovint música clàssica. És la que cada societat considera lligada a una alta cultura.

Música pura: música que no pretén expressar cap idea fora de la mateixa música.

Música descriptiva: música que pretén descriure esdeveniments, sensacions o fenòmens naturals fent servir els recursos del llenguatge musical.

Música programàtica: música que pretén explicar només amb música (i per tant, sense lletra) els fets que es narren en un argument literari.

Música dramàtica: música lligada al teatre, i per tant, a la representació escènica i a la paraula.

Anuncis