Música del Romanticisme

Període: 1820 – 1900

El Romanticisme va ser un estil que va tenir tres arts dominants: la música, la literatura i la pintura. Cap a l’any 1820-1830, a Alemanya va aparèixer un nou moviment cultural: el romanticisme. El músic romàntic trencà amb totes les normes del classicisme perquè el trobava fred i antiquat, i així fonamentà la capacitat expressiva de l’art del segle XX amb nous valors, com ara l’individualisme, l’expressió dels sentiments i la llibertat creadora.

Personatges destacats en el món de la música: Ludwing Van Beethoven (En determinades ocasions, Beethoven és considerat compositor o figura de transició al Romanticisme) Fryderyk Chopin (Frédéric Chopin) Johannes Brahms

Héctor Berlioz

Felix Mendelssohn

Fraz Liszt

Giuseppe Verdi

Gioacchino Rossini

Richard Wagner

Camille Saint-Saëns

Piotr Txaikovski

Gustav Wagner

Richard Strauss

Giacomo Puccini

Franz Schubert

Robert Schumann

Georges Bizet

Personatges catalans destacats en el món de la música:

Josep Anselm Clavé

Pep Ventura (Josep Maria Ventura i Casas)

Fets històrics:

Els països que van vèncer Napoleó – Guerres Napoleòniques (1803 – 1815), la burgesia estava en contra de restaurar la monarquia absolutista i es va organitzar diversos alçaments que van desembocar en les anomenades revolucions burgeses (hereves de la Revolució Francesa). La burgesia va triomfar sobre la noblesa. Enderrocament del poder absolutista. Guerra d’Independència de les Tretze Colònies Americanes (1775 – 1783). Revolució Industrial (1780 – 1850) i mercantilisme. Revolució Francesa (1789 – 1799). Guerres d’Independència Hispanoamericana (1808 – 1825) Unificació d’Itàlia (1829). Avenços en el camp de la medicina (Louis Pasteur amb la penicil·lina) i en el camp de la tècnica (Thomas Edisonamb la bombeta elèctrica i els germans August i Louis Lumière amb el cinema).

La música del Romanticisme:

La melodia expressa sentiments subjectius, amb creació d’atmosferes màgiques i misterioses, llibertat i espontaneïtat creativa (amor, tendresa, bondat, però també odi, mort o crueltat). La inspiració és el món interior i les èpoques i terres llunyanes i llegendàries, com ara l’edat mitjana i els països exòtics; elements més suggeridors que la difícil realitat del moment. La gran inspiració era la natura. El contingut tenia més importància que la forma, i la forma va desaparèixer per donar pas als sentiments dels músics.

La melodia:

La melodia era l’element més important i moltes vegades s’inspira en melodies populars. Hi ha molts tipus de melodies en el segle XIX, n’hi ha de senzilles, semblants a les del Classicisme o a les de la cançó popular, i també de fantasioses, plenes d’escales i notes d’ornament.

La melodia havia de transmetre els sentiments personals i emocionar l’oient. La melodia esdevé una una forma d’expressió individual de cada compositor.

La melodia es va enriquir també amb dos mètodes (que també van ser utiltizats a l’harmonia):

– La molulació (canvi de tonalitat): consisteix en canviar la modulació (canviar la tonalitat) durant el transcurs de la peça.

– El cromatisme: van aparèixer cromatismes que van enriquir la melodia. (apareix tant en la melodia com en l’acompanyament).

El cromatisme (notes que no pertanyen a la tonalitat) són mot utilitzades en el romanticisme com a notes de pas o com a dissonàncies que creen tensió. Tenen un objectiu de formar un ambient sonor suggeridor i sentimental. Es fan servir tant en la melodia principal com en les d’acompanyament.

El ritme:

El ritme era més lliure i depenia dels sentiments momentanis del compositor. Aparegué el tempo rubato, és a dir, canvis de ritme que avançaven o retarden el tempo del compàs, consisteix a tenir llibertat de tempo (per accelerar o retardar la pulsació) en aquells fragments musicals més expressius i apassionats.

El ritme del classicisme era regular, en canvi en el Romanticisme, els romàntics intenten convertir-lo en un element més que afegeixi expressivitat. La varietat de ritmes del Romanticisme és molt gran, i està lligada a la individualitat de cada compositor. Per aconseguir més expressivitat, de vegades s’escriuen combinacions rítmiques que creen un efecte d’agitació i apassionament molt característic d’aquesta època.

Fixa’t amb el Vals Op. 64 núm 1 “Vals del minut” de Frédéric Chopin i com utilitza el tempo rubato.

L’harmonia:

Al principi en el Romanticisme es seguien utilitzant l’harmonia del Classicisme, és a dir, fent servir acords principals (tònica, dominant i subdominant) per definir les tonalitats utilitzades.

Poc a poc van ser utilitzats dos mètodes que ja eren coneguts al segle anterior però que tenien una gran capacitat expressiva:

– La molulació (canvi de tonalitat): consisteix en canviar la modulació (canviar la tonalitat) durant el transcurs de la peça. Els acords principals, doncs, passen a ser uns altres. Els canvis de tonalitats van enriquir la melodia (modulacions).

– El cromatisme:

Van aparèixer cromatismes a les veus que van enriquir l’harmonia. (apareix tant en la melodia com en l’acompanyament).

El cromatisme (notes que no pertanyen a la tonalitat) són mot utilitzades en el romanticisme com a notes de pas o com a dissonàncies que creen tensió. Tenen un objectiu de formar un ambient sonor suggeridor i sentimental. Es fan servir tant en la melodia principal com en les d’acompanyament.

La modulació i el cromatisme crea uns canvis de colors sonors que són un reflex dels diferents estats emocionals del compositor.

La textura:

La textura més utilitzada és l’homofonia (melodia acompanyada), la melodia destaca sobre un acompanyament. La textura s’enriquí de colors harmònics gràcies als canvis de tonalitats (modulacions) i als cromatismes de les veus. Es continua fent servir la textura homofònica del Classicisme però amb un caràcter molt més expressiu. Les melodies són clares i senzilles i l’acompanyament és ple d’expressivitat.

Formes instrumentals

El timbre de l’orquestra va adquirir unes dimensions brillants i espectaculars gràcies als avenços tècnics dels instruments i també perquè el nombre d’instruments a l’orquestra va augmentar considerablement.

Per a piano:

Sonates i obres breus de caràcter lliure: poloneses, masurques, valsos i rapsòdies (de caràcter nacional); nocturns, balades, preludis i estudis (de caire intimista).

Per a orquestra:

Concert solista: per a piano, violí, etc.

Simfonia

Poema simfònic: deriva de la simfonia, segueix un argument (una història) i només té un moviment.

Formes vocals

Lied: composició breu formada per un poema per a solista vocal (home o dona) i piano. La música i la poesia van molt lligades, ja que ambdues poden expressar els sentiments apassionadament. Òpera: Drama cantat, acompanyat per l’orquestra i representat en un escenari. Durant el Romanticisme va aconsegiuir la seva màxima esplendor, ja que tant la veu com l’orquestra es van poder deixar anar per expressar els sentiments. Itàlia (on nasqué) i Alemanya van ser les reines de l’òpera romàntica. Operistes: Ramon Carnicer Gioacchino Rossini Giuseppe Verdi Richard Wagner Jacques Offenbach Georges Bizet Giacomo Puccini Sarsuela: Gènera teatral hispànic que es caracteritza per una barreja de cant i diàleg parlat. Sarsuelistes: Francisco Asenjo Barbieri Emilio Arrieta Federico Chueca Tomás Bretón Ruperto Chapi

Anuncis