La textura

Les textures poden ser: monòdica o monofònica, melodia acompanyada, homofònica, polifònica o contrapuntista, imitació, cànon, fuga

In music, texture is how the melodic, rhythmic, and harmonic materials are combined in a composition, thus determining the overall quality of the sound in a piece.

Textura monòdica o monofònica

És la més simple de les textures. Consisteix en una sola línia melòdica, sense harmonia ni acompanyament. Posarem alguns exemples, quan estem cantant sols sota la dutxa, al carrer, etc., quan en un grups de persones canten tots la mateixa melodia en el mateix to, o quan tots els alumnes toquen a classe amb la flauta la mateixa cançó … tots aquests són exemples de monodia o monofonia.

Monofònica vol dir “amb un sol so o una sola veu”.

A la pràctiva la melodia pot ser interpretada per un o més instruments o veus, però si tots toquen o canten la mateixa melodia, la textura segueix sent monofònica.

El Cant gregorian és un exemple de Monodia religiosa

Monophonic

Monophonic texture includes a single melodic line with no accompaniment.

In music, monophony is the simplest of musical textures, consisting of a melody (or “tune”), typically sung by a single singer or played by a single instrument player (e.g., a flute player) without accompanying harmony or chords. Many folk songs and traditional songs are monophonic

Textura melodia acompanyada

La melodia acompanyada és quan destaca una melodia sobre un acompanyament. Posarem alguns exemples: quan tots els alumnes toquen a classe la cançó amb la flauta i el professor acompanya amb el piano, en aquest cas estem fent una melodia acompanyada. Les flautes tocarien la melodia principal i el piano l’acompanyament. Aquesta és la textura més comú en la música moderna i comercial, o la que predomina en l’òpera.

La melodia acompanyada va experimentar un desenvolupament important a Itàlia durant el segle XVII (Barroc). Va ser habitual en la música de la segona meitat del segle XVIII (Classicisme) i del segle XIX (Romanticisme), mantenint-se vigent fins avui dia en la música folklòrica i popular.

Verdi. Brindis de la Traviata

Mozart. Concert d’Elvira Madigan

Esquema de la melodia acompanyada

Meloacomp

 

Aquest és un fragment de partitura de piano. La mà dreta toca el pentagrama de dalt que és la melodia principal, mentre la mà esquerra acompanya tocant el pentagrama de l’esquerra.

800px-Meloacomp_part

Melody accompaniment

The most common texture in Western music: melody and accompaniment. Multiple voices of which one, the melody, stands out prominently and the others form a background of harmonic accompaniment.

Textura polifònica 

Quan diverses melodies sonen al mateix temps, tenint la mateixa importància i certa independència, parlem de polifonia (poli = diverses; fonia = sons o melodies). Les obres polifòniques són més complicades d’escoltar, ja que un oient inexpert es pot perdre entre les diferents melodies.

Es diu que la textura polifònica predomina l’aspecte horitzontal (melòdic) per sobre del vertical (harmònic), el compositor ha d’aconseguir que les melodies mantinguin la seva independència mentre que les diverses melodies, quan sonen alhora, produeixen harmonia.

Dins de les textures polifòniques podem trobar diferents tipus depenent del grau de diferència entre les diferents melodies: melodia contrapuntista lliure, la imitació, el cànon i la fuga.

Polyphonic or Counterpoint or Contrapuntal

Polyphony consists of two or more simultaneous lines of independent melody, as opposed to a musical texture with just one voice, monophony.

Melodia contrapuntista lliure: les melodies són independents, si cadascuna té el seu propi ritme i trajectòria com pots veure a la partitura següent:

C. Janequi, Le chant des osiseaux, fragment central (minut 2:34):

janequin__le_chant_des_oyseaux-10

 

La imitació consisteix a fer aparèixer un mateix motiu musical a les diverses melodies d’una peça polifònica, aquí tens un exemple, això provoca que les melodies, tot i ser independents, es van imitant entre si:

Escolta el fragment inicial de la partitura i fixa’t en la imitació:

Imitation:

In music, imitation is the repetition of a melody in a polyphonic texture shortly after its first appearance in a different voice. The melody may vary through transposition, inversion, or otherwise, but retain its original character.

 

El cànon és una peça on la mateixa melodia se superposa diverses vegades, cada veu o instrument comença en un moment diferent.

Escolta el famós cànon en Re Major de Johann Pachelbel (el nom complet és Cànon i Giga en Re Major per tres violins i baix continu), pots seguir la partitura en aquest vídeo, o veure com un quartet toca en directe el cànon, veuràs com els tres violins van tocant les frases un darrera l’altre i el baix continu acompanya la melodia:

Quan es crea un  cànon, la seva melodia es crea per què es pugui superposar sobre si mateixa, no es pot cantar una cançó en forma de cànon de qualsevol cançó.

Canon:

In music, a canon is a contrapuntal compositional technique or texture that employs a melody with one or more imitations of the melody played after a given duration (e.g., quarter rest, one measure, etc.). The initial melody is called the leader (or dux), while the imitative melody, which is played in a different voice, is called the follower (or comes). The follower must imitate the leader, either as an exact replication of its rhythms and intervals or some transformation of it.

A la Fuga, en canvi, la melodia imitada pateix transformacions en el seu transcurs, partint-se en petits trossos, allargant o escurçant els seus valors rítmics, invertint la seva direccionalitat i fins i tot apareixent de darrere cap endavant. Totes les transformacions que experimenta el tema, o subjecte de la fuga, són imitades per les veus restants. En general, la fugida s’escriu per a quatre veus o instruments diferents.

La fuga es compon a partir d’un breu tema melòdic (subjecte) i el mateix tema es transporta a altres graus de l’escala (resposta), i així successivament: subjecte, resposta, subjecte, resposta, …

J.S. Bach. El clavecí ben temperat, llibre I. Fuga núm. 5. 

Esquema de la polifonia

Fixa’t com la veu del violí exposa el tema i es repeteix per l’oboè i la flauta:

Contrap

 

 

800px-Contrap_partFugue:

In music, a fugue is a contrapuntal compositional technique in two or more voices, built on a subject (a musical theme) that is introduced at the beginning in imitation (repetition at different pitches) and which recurs frequently in the course of the composition. A fugue usually has three sections: an exposition, a development, and a final entry that contains the return of the subject in the fugue’s tonic key.

 

Textura homofònica

A la textura homofònica participen diverses veus o instruments, com en la polifonia, però a diferència d’aquesta, les veus no són independents, sinó que es relacionen i avancen de manera compacta, a un ritme semblant, mantenint relacions verticals en la partitura i formant acords. També es poden identificar com diverses melodies de diferent altura, però que avancen a un ritme semblant. Per això es diu que la textura homofònica predomina l’aspecte vertical (harmònic) per sobre de l’horitzontal (melòdic).

Haendel. El Mesías

Si analitzes l’Al·leluia del Messies de Haendel observaràs que, després d’una breu introducció dels violins, comença un cor en el qual totes les veus canten simultàniament i actuen de manera compacta formant acords. Aquest fragment és homofònic. En canvi, després les veus de les sopranos citen un tema, que és imitat successivament en contrapunt per la resta de veus. L’obra alterna les textures homofònica i polifònica-contrapuntística en diverses ocasions.

Esquema de la homofonia

Observa aquest fragment musical. Un cor de tres veus canta aquesta obra homofònica. Veus com totes les notes de totes les veus coincideixen casi sempre verticalment? Significa que porten un ritme similar, i juntes van formant acords:

800px-Homofonia

 

Per finatlitzar fixa’t amb el cànon de J.S. Bach, BWV 1079, anomenat Cànon del Cranc, on a partir d’un tema musical original del rei Frederic II de Prusia (Frederic el Gran) al qui J.S. Bach li va dedicar l’obra, un mateix tema és exposat en sentit contrari.

 

textures-mapa

Anuncis