Música del Classicisme

Període: del 1740 al 1820

El classicisme va ser el moviment estètic posterior al barroc i va néixer com un canvi contrastat d’aquest. Va iniciar-se el 1750 (amb la mort de Bach) i va acabar al voltant de 1820 (amb la figura de Beethoven)

Personatges destacats en el món de la música:

Joseph Haydn

Wolfgang Amadeus Mozart

Ludwing Van Beethoven (En determinades ocasions, Beethoven és considerat compositor romàntic o figura de transició al Romanticisme)

Antonio Salieri

Luigi Boccherini

Muzio Clementi

Johann Ladislaus Dussek

Carl Philipp Emmanuel Bach

Christoph Willibald Gluck

Personatges catalans destacats en el món de la música:

Vicent Matín i Soler

Carles Baguer i Mariner

Fets històrics:

1750. Mort Bach

1751-1765. S’escriu l’Enciclopèdia de Diderot

1764. Ocupació russa de Polònia

1764. Primera màquina de vapor de Watt

1776. Independència de les colònies angleses a l’Amèrica del Nord (EUA)

1784. Primer teler mecànic

1789. Revolució Francesa

La societat del Classicisme:

Els músics sovint encara eren considerats com uns criats que estaven al servei de la cort i es veien obligats a escriure obres musicals que complaguessin el gust, les necessitats i els capricis dels seus senyors. Mozart va ser el primer músic que es va rebel·lar davant d’aquesta situació. Es va llançar pel seu compte a viure dels ingressos de la venda de les seves partitures i del percentatge sobre les entrades venudes pels seus concerts. Les coses no li van anar gaire bé degut a que no estava generalitzat el costum d’assistir a concerts públics i algunes de les seves obres eren mal compreses.
Tot i això, el període que del classicisme correspon a l’època de la Revolució francesa que, per primera vegada, qüestionarà el poder absolut de les grans monarquies i imposarà la manera de viure i veure les coses de la burgesia. Les arts surten dels palaus i s’obren a tota la societat: es fan exposicions de pintura i concerts públics. El poble cada cop té més accés a la música. Amb el mecenatge de la burgesia, els compositors gaudeixen de més llibertat a l’hora de compondre.

A França apareixerà el moviment cultural i progressista anomenat Il·lustració que promou l’ideal d’igualtat, i de benestar per a tothom, a través de l’educació i el coneixement. La cultura d’aquesta època, abundant en filòsofs i científics (Voltaire, Benjamin franklin, Jean-Jacques Rousseau, Immanuel Kant, etc.) pren un caire més racionalista, cosa que influirà totalment en les idees i l’art del moment. Les actituds es regeixen per la raó i el sentit comú.

S’anomena “classicisme” en música al període que en les altres arts s’anomena “neoclàssic”, és a dir, “nou classicisme”.

En aquestes arts respon a un retorn a la serietat clàssica de les formes gregues i romanes, després del període d’exaltació i fantasia del barroc. En l’art neoclàssic la raó i la intel·ligència brillen al servei de la bellesa i l’equilibri.

El realisme de la burgesia i el camí cap el materialisme exclou els temes oficials i mitològics i s’encamina cap a la descripció del món real i quotidià.

La música del Classicisme:

Les característiques de la música clàssica són les següents:

– Ideal per crear una música purament bella sense propòsits concrets, només amb l’objectiu de ser tan simple, objectiva i harmònica com fos possible.

– Música delicada, brillant, alegre i elegant per la societat del moment i molt continguda en emocions.

– Retorn a l’estètica dels clàssics (Grècia i Roma), en part pels descobriments arqueològics de les antigues ciutats de Pompeia, Herculà i Olimpia.

– Perfecció racional: equilibri en el nombre de compassos (3 + 3, 4 + 4, 8 + 8), en les frases, en els temes i en l’estructura (forma binària: AABB, forma ternària: ABA, rondó: ABACA, etc.)

– La varietat i el contrast dins de l’obra és més marcada. Varietat de tonalitats, melodies, ritmes i dinàmiques (utilitzant crescendo, dimiuendo i sforzando), amb freqüents canvis de caràcter i timbre, són alguns dels recursos més emprats en les peces d’aquesta època. I és que la varietat i el contrast són els trets més característics del període clàssic. Les melodies solen tenir finals de frase molt clars i cadences fortament marcades. S’estandarditza l’ús de la frase quadrada, és a dir una frase de 8 compassos amb dos períodes de 4 compassos cadascuna i a vegades, dos subperíodes de 2 compassos.

– Evolucionen els instruments, els que no evolucionen desapareixen com el llaüt i la flauta dolça. Invenció del pianoforte (1711, Bartolomé Cristofori) i evoluciona fins a convertir-se en instrument solista.

– L’orquestra augmenta, incorpora més instruments: el clarinet i la trompa i els instruments de corda augmenten en número.

 

La melodia:

La melodia adquireix una gran importància i es converteix en l’element bàsic de la peça. La melodia sobresurt respecte a l’acompanyament. S’estructura en frases molt clares i regulars de 4, 6 (3 + 3), 8 (4 + 4) o 16 (8 + 8) compassos, intentant així reflectir una perfecció racional. Aquest respecte per la norma compositiva farà que sovint la peça resulti massa equilibrada i poc expressiva. Els compositors aconsegueixen aquest equilibri utilitzant fórmules fixes de repetició i contrast entre els temes (forma binària: AABB, forma ternària: ABA i rondó: ABACA), aquestes formes eren bàsiques perquè les seves peces fossin clares i senzilles.

S’utilitzen tonalitats fàcils, preferentment les tonalitats majors, les tonalitats menors només s’utilitzen quan es vol que la música arribi a moments expressius forts. S’utilitza les tonalitats properes a DO Major.

La melodia principal fa de protagonista, la melodia clàssica és molt quadrada, s’estructura en frases clares i regulars de 4, 6, 8 o 16 compassos, les preguntes i respostes musicals repeteixen cèl·lules melòdiques i rítmiques.

S’incorpora els dinamismes de crescendo, diminuendo i el sforzando.

Estructura o forma sonata:

Estructura o forma sonata (no confondre amb la sonata) té 3 parts: exposició, desenvolupament i reexposició.

Exposició:

    A (tònica – dramàtic i fort)  + Pont + B (dominant – tendre i suau) + Coda curta

Desenvolupament: A’ i B’.

Reexposició: A i B.

Primer temps de la Petita serenata nocturna de Mozart té un temps d’Allegro:

El primer temps té forma sonata, escolta l’estructura i segueix la partitura.

El rondó:

El rondó té frases regulars (4 + 4 compassos cadascuna).

La música és equilibrada.

Els temes es contrasten i es repeteixen d’una manera regular (dues vegades A i dues vegades B).

Quart temps de la Petita serenata nocturna de Mozart és un Rondó amb un temps d’Allegro:

Escolta el Rondó i segueix la partitura i fixa’t amb l’estructura ABACAD….

 

El ritme:

El ritme és regular i amb poques complicacions, amb motius rítmics curts i definits que resulten fàcils de retenir per part de l’oient. Aquests motius es van repetint i elaborant al llarg de cada composició. Es busca el ritme natural de les frases musicals en contraposició amb el mecanicisme del barroc.

L’harmonia:

L’harmonia és clara amb acords enllaçats seguint les bases de les funcions tonals.

Es segueix basant en la tonalitat (ús d’escales majors i menors). Amb les funcions tonals bàsiques (ús d’acords de tònica i dominant), es compositors exploren els recursos que ofereix la tonalitat i creen efectes harmònics interessants.

Les innovacions compositives es van succeint, donant peu a noves modes o tendències com l’ anomenat baix d’ Alberti (mirar més abaix), molt utilitzat per aquest compositor (Domenico Alberti, 1717-1740) i per un gran nombre de continuadors, entre ells el mateix Mozart.

L’ escriptura del Classicisme ens brinda una harmonia clara on es van enllaçant els acords seguint estrictament les bases de les funcions tonals, plenament consolidades. A diferència del Barroc, la música del Classicisme presenta seccions musicals llargues harmonitzades amb un sol acord.

La textura:

Si el Barroc la textura contrapuntística i la melodia acompanyada coexistien, durant el Classicisme el contrapunt va perdent importància, i la melodia acompanyada passa a ser la textura més utilitzada. La textura és homofònica (visió vertical de la música) i s’abandonen el contrapunt i el baix continu. Es va substituir la pomposa polifonia del període Barroc pel que es coneix com a melodia acompanyada, és a dir una melodia sobre una harmonia d’acompanyament. Això es tradueix en un major protagonisme dels acords i, alhora, una major facilitat per percebre l’estructura tonal de les obres.

Adquirirà molta importància el “baix d’Alberti”.

L’homofonia es caracteritza per tenir una harmonia clara, és a dir composta d’una melodia i unes veus secundàries que fan d’acompanyament.

El baix d’Alberti és una manera d’executar l’acompanyament instrumental en la qua els acords són arpegiats.

Formes instrumentals

Sonata:

Composició per a un instrument harmònic (teclat) o per a un instrument harmònic i un de melòdic (sense orquestra)

Composta per quatre moviments: allegro, andante, minuet i allegro finale.

Simfonia:

Composició per a orquestra (sense solistes)

Composta per quatre moviments: allegro, andante, minuet i allegro finale o allegro.

Concert:

Composició per a un instrument solista amb acompanyament d’orquestra.

El concert solista també podia ser per a dos instruments solistes (concert doble) o per a tres instruments solistes (concert triple).

Compost per tres moviments: allegro, lento i allegro.

Trio, quartet i quintet:

Concert de cambra per a agrupacions instrumentals reduïdes: tres instruments (trio), quatre instruments (quartet) o cinc instruments (quintet).

Composta per quatre moviments: allegro, andante, minuet i allegro finale o allegro.

 

La música vocal religiosa

La missa va continuar sent la forma vocal clàssica més utilitzada en música religiosa. Els grans compositors van ser Mozart i Hadyn.

La més rellevant va ser el Rèquiem (missa de difunts) de W.A. Mozart.

 

 

La música del Réquiem s’ha utilitzat en moltes pel·lícules:

 

 

 

 

La música vocal profana

L’òpera va anar adquirint més importància i va esdevenir la forma vocal profana per excel·lència. Si l’òpera barroca tractava temes heroics i personatges mitològics i irreals, l’òpera clàssica tractava fets quotidians i els personatges experimentaven i sentien emocions humanes com el perdó, la tristesa, la il·lusió, que apropaven l’¡opera a un públic més gran.

Òpera Don Giovanni, de Mozart:

L’òpera es divideix en:

Recitatiu: era en una manera de recitar cantant. Consistia a aplicar a un text una melodia que imitava el ritme i l’entonació de la veu parlada.

Ària: era un fragment interpretat per un solista vocal amb acompanyament instrumental. La melodia és molt més lliure que la del recitatiu. Les àries són el moment apropiat per al lluïment dels cantants.

Obligats: intervencions de l’orquestra completa o d’instruments solistes que dialoguen amb la veu.

Obertura: peça que l’orquestra interpreta al principi de l’òpera, com a introducció.

Cor: fragment de música coral. S’utilitza per representar multituds de gent.

Danses: fragments destinats a ser ballats pels artistes.

Però destaquem com a gran gènere de la música vocal l’òpera. És una de les manifestacions artístiques més completes, ja que integra a més de la música, literatura, pintura, teatre, escultura…

 

 

Anuncis