Instruments propis de catalunya

Instruments musicals propis de catalunya

Flabiol: El flabiol és un instrument musical de vent de fusta de la família de les flautes, és d’entre 10 i 15 cm. i sol tenir entre 3 i 6 forats. Té una embocadura de bisell, els que tenen fins a 5 forats són tocades amb una sola mà mentre amb l’altra es toca un tambor (tamborí).

El que toca el flabiol es diu flabiolaire.

El flabiol sec no té claus (mecanismes de metall per tapar forats que permet allargar la tessitura). També està el flabiol sec o flabiol de cobla, que no té claus i es fa servir per música de sardanes.

Tota sardana comença amb un introit (entrada) interpretat per un flabiol.

A part de formar grup en cobles de sardanes, també el podrem trobar amb la mitja cobla, formada per un sac de gemecs o cornamusa i flabiol i cobla de tres quartans formada per una tarota o tible, flabiol i sac de gemecs.

El flabiol dels flabiolaires és l’instrument més antic i representatiu de la música popular catalana. Apareix al segle XIII a Europa.

1280px-Flabiol,_fons_del_Museu_de_la_Música_de_Barcelona

Tamborí: El tamborí és un tambor minúscul de so molt precís però de poca potència. Té entre 8 i 12 cm de diàmetre i es toca amb una sola baqueta.

En la cobla, el so sec d’aquest instrument acompanya el flabiol per marcar el ritme de les sardanes. La particularitat és que un sol músic de la formació els pot tocar tots dos: toca el flabiol amb la mà esquerra i, al mateix braç, hi té penjat el tamborí, que colpeja amb una baqueta agafada amb la mà dreta.

La caixa de resonància pot ser de fusta o metall i la membrana és de pell .

El duet format pel tamborí i el flabiol forma part de la cobla de tres quartans, juntament amb la tarota i la cornamusa. També forma part de la cobla i és l’únic instrument de percussió que trobem en tota la formació. Dins la cobla, el músic que toca el tamborí i el flabiol s’asseu a la primera fila, a l’esquerra.

Els seus origens són incerts, però es remonten a l’edat mitjana.

Cantiga_pipe_and_tabor

Normalment el flabiol i el tamborí el toca la mateixa persona, aquí pots veure uns exemples amb el sac de gemecs:

Tible: Instrument de vent fusta i de llengüeta doble de la família de les xeremies. Són de tub cònic de 50 centrímetres de llargada i es fabriquen de manera artesana de fusta de ginjoler (arbust mediterrani i bastant escàs). Forma part de la Cobla i té un so agut i punyent. El seu registre és de dues octaves i mitja.

Consta de 3 peces de fusta: la part superior i central on trobem els claus (els claus són els mecanismes de metall que permet tapar més forats per allargar la tessitura de l’instrument) i la part inferior que s’anomena campana que conté 4 forats perforats per crear resonàncies.

La doble canya està inserida al tudell i amb els llavis es fa vibrar.

Va néixer a mitjan segle XIX com a evolució de la tradicional tarota, un dels instruments bàsics de la cobla de tres quartans juntament amb el flabiol, el tamborí i el sac de gemecs. El canvi principal que s’hi va fer va ser aplicar-hi un sistema de claus com el que porten molts altres instruments del grup de vent-fusta. D’aquesta manera, el tible s’adaptà perfectament a la reforma de la cobla impulsada per Pep Ventura el 1850.

Tible,_fons_del_Museu_de_la_Música_de_Barcelona

Tenora: Al igual que el tible és un instrument de vet fusta i de doble llengüeta de la família de les xeremies. Fabricat com l’anterior, la tenora està afinada en Sib i és considerat l’instrument principal de la Cobla per la seva sonoritat i expressivitat.

Va ser utilitzat per tot Europa al segle XVII i a Catalunya va evolucionar per ser un instrument de música autòctona i protagonista de les sardanes. Fa 85 cm de llargada. Està formada per tres peces: la superior i central, i la inferior que s’anaomena campana feta de metall.

Sona gràcies a la vibració d’una inxa doble, de canya, fixada a un suport. Com molts altres instruments de fusta de la cobla, és feta amb ginjoler, un arbust autòcton de la Mediterrània força escàs.

Dins la formació de la cobla hi ha dues tenores i se situen a la primera fila amb la resta d’instruments de vent-fusta. Com que és l’instrument més greu de la seva família, les dues tenores es col·loquen a la banda dreta.

La versió que en coneixem avui va ser inventada a mitjan segle XIX pel músic i constructor d’instruments rossellonès Andreu Turon. Com que era intèrpret d’oboè, va aprofitar les millores introduïdes poc abans en clarinets i oboès per aplicar-les a la tenora. D’aquesta manera es va fer més llarga, s’hi afegí el sistema de claus i la característica campana de metall.

Acordió diatònic: Aquest instrument arriba a Catalunya a la meitat del segle XIX, assimilant-se ràpidament en la música popular. És un instrument de vent que pertany a la família dels aeròfons mecànics.

 

Sac de gemecs: També anomenta coramusa, buma, xeremia, coixinera, gaita o botella. Tipus d’instrument de vent-fusta, aeròfon.. Instrument de la família de les cornamuses. Forma part de diferents agrupacions de música tradicional catalana. El sac de gemecs és la cornamusa pròpia de Catalunya. És un instrument consta d’un bot o sac que s’infla amb el bufador, tres bordons i un grall. El so és produït per llengüetes de canya.

El bot és de pell de cabrida (cabrit) sencer girada cap a dins (com les votes de vi). El grall i el bufador són les potes del davant del cabrtit, les potes del darrera es cusen.

Origen: difícil de dir però es creu que els romans ja l’utilitzaven i ha evolucionat en moltes formes.

Forma part de la mitja cobla i la cobla de tres quartans.

detail_gemecs

Gralla: Instrument de caràcter rústic i sonoritat estrident. La gralla és un instrument de la família dels oboès. Consta d’un tub de fusta amb set forats melòdics i dos de sonoritat. La font sonora és una canya doble que s’uneix a la gralla amb una peça metàl.lica, el tudell.

dulces

 

Els orígens de la gralla com a instrument de fusta amb una canya doble semblen datar del segon mil.leni abans de Crist! Egipcis, grecs, perses i romans ja tocaven un instrument d’aquestes característiques, que de mica en mica es va anar estenent per tota la Mediterrània i pel Pròxim i Llunyà Orient, resseguint, potser, la ruta de la seda.

A Catalunya, aquest tipus d’instrument (tipus oboè) sembla que va arribar a l’edat medieval, i des de llavors evolucionà fins a finals del segle XIX, on va gaudir d’una època d’or, per l’excel.lència dels músics que la tocaven i per la creació de nou repertori, orientat sobretrot als balls pouplars. Després d’una greu davallada a mitjan segle XX, la gralla va recuperar-se gràcies al treball constant i individual de diferents músics, arribant avui en dia a un estat de salut molt bo tant a nivell quantitatiu com qualitatiu.

Tabal o tabalet: Instrument de percussió de forma cilíndrica, molt lligat a la patum de Berga. El tabal o tabalet té dues membranes, normalment de cuir, que emet un so indeterminat. N’hi ha de totes les grandàries, generalment és un tambor de dimensions mitjanes, que es pot penjar al coll, la qual cosa permet integrar-se còmodament en cercaviles i altres esdeveniments al carrer. El músic del tabal o el tabalet és un tabaler o tabaleter.

A diferència del tamborí es toca amb dues baquetes. El seu origen és incert, però es remonta abans de l’Edat Mitjana.

Acompanya sempre a la dolçaina. Es diu que un bon dolçainer ha estat abans un bon tabaleter.

La tarota:  La tarota és un instrument de vent de la família dels oboès format per un tub de fusta, una transició metàl.lica (el tudell) i una llengüeta (inxa) de doble canya. La llargada del tub és d’uns seixanta centímetres i en la seva versió més primitiva (tarota seca), aquest consta de sis forats a la part davantera i un a la part posterior on el músic col.loca els dits per executar la melodia.

A nivell històric la tarota és germana de la gralla i podem dir que comparteixen els orígens. Com a oboè més greu i més dolç que la gralla, i ja en l’edat medieval, era utilitzat preferentment en la música de cort. Més tard (SXIX) va a passar formar part de la formació de “cobla de tres quartans” amb el sac de gemecs i el flabiol i tamborí. A partir dels anys quaranta i cinquanta cau en desús arreu de Catalunya i és cap als vuitanta i noranta que s’ha recuperat l’instrument.

Actualment a Catalunya hi ha diferents constructors de tarotes que han treballat i afinat el patró i fins i tot hi han afegit alguna clau per augmentar-ne la tessitura. Avui en dia, l’instrument comença a guanyar popularitat ja que nombrosos grups de l’escena folk catalana i mediterrània l’estan integrant en el seu repertori i actualment podem dir que gaudeix d’una bona salut.

La dolçaina: Al sur del principat i al País Valencià no es toca la gralla, sinó un instrument semblant, la dolçaina, també anomenada donçaina, xaramita, xirimita o gaita, és un instrument musical de vent, de llengüeta doble i tub cònic, generalment de fusta, amb una sèrie de forats que es tapen amb els dits. Els dolçainers són acompanyats per un timbal, el tabalet. Per aquesta forma cònica i no cilíndrica, especialment al final, se li donava antigament el nom de trompa. El qui toca la dolçaina és un dolçainer. La dolçaina és un instrument aeròfon de llengüeta doble i tub cònic.

Existeixen moltes varietats de dolçaines: la valenciana, la castellana (amb claus), l’aragonesa, la gralla de Catalunya, i el Bolin-Gozo del País Basc.

El seu origen és antic. La primera referència escrita és el Segle XIII. Acostumava a ser l’instrument per festes cortesanes i va passar a formar part de la música popular quan s’utilitzava en celebracions familiars com casaments o festes comunitàries. Tanmateix, el fet que sigua un instrument de llengüeta doble, com l’oboè, suggereix que podria aparèixer després dels instruments de llengüeta simple, com ara el clarinet.

El so de la dolçaina valenciana és viu i penetrant, i en mans d’un bon dolçainer es pot sentir a molta distància.

“Entre mar i muntanya”, Vicent Adsuara, Op. 1. Int.: Héctor Llorca (Dolçaina) i David Fuster (Piano)

Anuncis