La melodia 2n

Primer de tot, recordem el que ja sabem del curs anterior sobre les claus, l’àmbit, línia melòdica, dinàmiques, armadura i estructura:

Una melodia és una successió de sons que té un sentit per a qui l’ha creada.

Moltes melodies populars han sobreviscut fins avui dia perquè s’han transmès de generació en generació.

L’expressió gràfica de la melodia es realitza utilitzan les claus, escales, estructures, línies melòdiques, àmbit i les dinàmiques, què és el que veurem en aquest apartat:

Les claus

L’altura dels sons es representa amb les notes musicals escrites al pentagrama, on una clau indica el nom de les notes. A vegades les notes surten del pentagrama, i aleshores cal fer servir unes petites ratlles anomenades línies addicionals.

Fins ara, segurament només coneixes la clau de sol, però has de saber que hi ha instruments i veus que necessiten que les seves partitures s’escriguin en altres claus.

Clau de sol: instruments aguts (violí, trompeta i flauta) i veus agudes

Clau de fa: instruments més greus (contrabaix, la tuba i el fagot) i les veus de baríton i baix, l’acompanyament del piano.

Clau de do: instruments intermedis (viola, a vegades el violoncell)

L’àmbit

L’àmbit és la distància (interval) entre la nota més greu i la més aguda d’una melodia,

Per exemple, la cançó popular catalana, La filadora, la nota més greu és el do, i la nota més aguda és el fa’:

Per tant, el seu àmbit és el següent:

 

La línia melòdica

La línia melòdica és el disseny que segueixen les notes d’una melodia.

Per l’aspecte visual que presenta i pel fet que les melodies es llegeixen horitzontalment d’esquerra a dreta, es diu que la melodia és el component horitzontal de la música.

La línia melòdica es pot presentar de maneres diferents:

Escolta la melodia de la cançó Rossinyol que vas a França (Popular catalana), que té una línia melòdica majoritàriament conjunta. El color vermell indica un interval de 2a, en canvi, el color blau, indica un interval de 3a o més gran.

Una Escolta la melodia de la cançó La filadora (Popular catalana), que té una línia melòdica amb predomini de salts.

Una Escolta la melodia del Concerto grosso. Op.3, núm.11 (A. Vivaldi), que té una línia melòdica amb combinació de salts i notes conjuntes.

Les dinàmiques

Si el compositor o la compositora no ho especifica, una mateixa melodia es pot interpretar amb dinàmiques molt diferents.

Els primers compositors de la història no indicaven a les seves partitures ni les dinàmiques ni el tempo ni els instruments que les havien de tocar. Poc a poc els compositors i les compositores van anar incorporant a les seves obres musicals indicacions pròpies sobre la interpretació. Amb el metrònom podien fixar el tempo i amb les dinàmiques podien indicar la intensitat.

Amb un instrument melòdic, toqueu aquesta melodia en les dues interpretacions possibles. Pareu atenció a les indicacions de dinàmica.

Plou i fa sol (popular catalana)

pp (pianissimo): molt suau.

p (piano): suau.

mp (mezzo piano): mig piano. Menys suau

mf (mezzo forte): mig fort.

f (forte): fort.

ff (fortissimo): molt fort.

L’armadura

L’armadura està indicada al començament de cada línia de la partitura després de la clau de sol, de fa o de do mitjançant sostinguts o bemolls.

El to Major o menor es pot saber mirant la última nota de la cançó o partitura, és a dir, l’última nota d’una melodia acostuma a ser la que dóna nom a l’escala (la nota tònica).

Si l’armadura no té cap sostingut o bemoll aleshores indicarem que la seva tonalitat pot ser Do Major o La menor (segons el diagrama de sota), per saber si és Do Major o La menor, dependrà de la tonalitat de la cançó. Mirem l’última nota final per saber si és un DO o un LA, en cas de que sigui DO, serà Do Major, en cas de que sigui un La, serà La menor.

Si l’armadura té un sostingut (Fa sostingut) aleshores la seva tonalitat pot ser Sol Major o mi menor (segons el diagrama de sota), mirem quina és la última nota per saber si és un SOL o un MI, en cas de SOL, la tonalitat serà Sol Major, en cas de que sigui un Mi, la tonalitat serà un Mi menor.

claus2

L’escala

La distància que separa dues notes s’anomena interval.

L’interval més petit és el de 2ª, però la distància entre les notes que el formen pot ser de:

  • Mig to semitò: intervals de mi-fa si-do.
  • Un to: intervals do-rere-mifa-solsol-la i la-si.

L’última nota d’una melodia acostuma a ser la que dóna nom a l’escala (la nota tònica). Si a partir d’aquesta nota ordenes en forma d’escala les notes que apareixen a la cançó i busques on hi ha els semitons, podràs saber quin tipus d’escala fa servir la cançó.

Una escala és una successió de notes que va per graus conjunts en una mateixa direcció (ascendent o descendent)

D’escales n’hi ha de molts tipus. En aquest curs treballaràs sempre amb escales majors i escales menors:

Les dues escales que has vist són les escales model, és a dir, totes les altres escales majors i menors tenen un esquema de tons i semitons idèntic al d’aquestes dues.

L’escala major té sempre els semitons entre les notes (graus) 3-4 i 7-8, i l’escala menor entre les notes (graus) 2-3 i 5-6. Per poder mantenir aquest esquema, cal pujar o baixar mig to algunes notes, i per fer-ho utilitzem les alteracions.

Les alteracions són el sostingut diesi, que puja un semitò el so de la nota, i el bemoll, que baixa un semitò el so de la nota.

El becaire o natural, anula qualsevol alteració del bemoll o sostingut.

Per exemple, si tenim una escala de re, sabem que va de re a re’, però on té els tons i semitons?

L’escala de re no té els tons i semitons situats igual que cap de les dues escales model. Per transformar-la en l’escala de Re Major, i tenint en compte que no podem alterar la nota re perquè és la que dóna el nom a l’escala, haurem de recórrer als sostinguts.

Observa com l’hem transformada en escala de Re Major mitjançant els sostinguts:

També la podem transformar en l’escala de re menor tot seguint l’exemple de l’escala menor model. Tenint en compte que tampoc podem alterar la nota re, haurem d’utilitzar bemolls.

Aquestes alteracions que necessiten les escales cal mantenir-les al llarg de tota l’obra. Per aquest motiu es posen juntes a l’inici del pentagrama i després de la clau, seguint un ordre establert. Aquest conjunt d’alteracions s’anomena armadura. Si mirem l’exemple anterior, veurem que l’escala de Re Major porta dos sostinguts a l’armadura i la de re menor, un bemoll.

L’estructura

Les idees musicals s’expressen per mitjà de frases musicals. Segons quina sigui la nota on acaba la frase, el sentit musical serà com una pregunta –frase suspensiva– o com una resposta –frase conclusiva (acaba amb la nota tònica).

Quan escoltes una obra musical, pot ser que no notis que hi ha una estructura, però inconscientment, la forma que segueix aquella música t’ajuda a comprendre l’audició i a gaudir-ne.

Per crear una estructura tot ordenant les idees musicals s’acostumen a utilitzar tres opcions bàsiques:

Repetició

Després d’una idea musical més o menys llarga, es torna a repetir el mateix fragment: AA.

Contrast

Després d’una idea musical més o menys llarga apareix una nova idea completament diferent: AB.

Variació

Després d’una idea musical més o menys llarga es repeteix el fragment amb més o menys canvis, però se segueix reconeixent: AA’.

Sabries dir quina estructura té el Quartet op.13 de Fèlix Mendelssohn (minut 16:25)?

Escolta el vídeo i podras veure com utilitza un motiu (M), una repetició del motiu (R), una variació amb final suspensiu (Vs) i una variació amb final conclusiu (Vc)

M = Motiu

R = Repetició

Vs = Variació amb final suspensiu

Vc = Variació amb final conclusiu

De formes musicals n’hi ha de molt diverses, des de les més estructurades fins a les més lliures. Algunes de les formes bàsiques utilitzades pels músics al llarg de la història són aquestes:

  • Binària: Consta de dues parts diferents, que poden repetir-se: AB o AABB.

  • Ternària: Consta també de dues parts diferents, però en aquest cas la primera es repeteix al final: ABA o AABABA.

  • Reexpositiva: Consta de dues parts diferents. La primera part es repeteix, i a més, torna a aparèixer després de la segona: AABA.

  • Rondó: En aquesta forma, el primer fragment actua com a tornada i s’alterna amb fragments diferents: ABACADA…

Exemple de Rondó:

Mozart: Rondo in Major K485, pianista: Horowitz

 

Anuncis